Ben entrada la primavera, les terres atramuntanades propicien el vaivé del tan poc desitjat pol·len que cau damunt d’ells i d’elles sota un dia assoleiat.
Les noies i els nois de 3r i 4t de la ESO estan en un moment d’eufòria, com cantaven els “avis” del Casal Rock (n’hi ha que potser no ho són però, vaja), fa bon temps, gaudir de l’aire fresc, fer una partida a ping-pong que hi juguem força,i brincar i xerrar del barça, i dels professors… buff mai m’hagués imaginat que en poguéssin parlar tant! I llavors, arriba. Repetir o no repetir, repetir o no repetir. Després d’una reunió amb els tutors dels nan@s a qui faig reforç escolar me n’adono que alguns professors ja han tirat la tovallola. Que a 21 d’abril ja saben quins i quines alumn@s repetiran curs. ((Un incís, els, les nan@ viuen com un càstig repetir curs)) M’exaspero, m’exalto, entro en un estat d’incomprensió total i em resigno. Tants anys pensant en la “bona” educació i davant d’una frase tan contundent, silenci és tot el que se m’acut. Seguit d’un ” encara falta molt curs per endavant n?” I ara penso, com puc actuar jo davant dels nan@s sabent això? Potser haig de parlar amb els tutors? i dir-los què?
Els ritmes d’uns i altres són diferents.
5 maig 2010 a les 21:09 |
Aahh! la pedagogia, senyoreta…. la pedagogia que ens obre els ulls a la injustícia i a allò lleig. El temps t’ensenyarà el que cal fer i mentrestant viu, que la vida és bonica!