No sé si em sento còmoda citant d’exposició, ponència, xerrada, o alguna altra etiqueta el que en Toni de la Rosa i tres persones més (alumnes protagonistes d’una experiència educativa) van estar explicant a la sala de graus de la 4a planta de la facultat de Pedagogia el passat 19 de maig. Per mi, va ser una magnífica conferència amb la què tinc una lectura pendent.
Feia temps que no sentia en veu d’ algú una denúncia pedagògica tan en acord amb el que està passant ara mateix als centres educatius públics catalans. Sentir una persona que parlés no des d’un discurs pedagògic sinó des d’un sentir injustícia a la pell. El que passa és que pel seu caràcter formal, no estem parlant d’una situació que es pot ben donar (i de fet, segur que es dóna) al carrer on no hi ha regles i tothom fa el que vol en l’anomenat “espai públic” – terme també a discutir- sinó que parlem d’una experiència emmarcada en la mateixa seu de la mare educació, al centre educatiu per excel·lència en el qual el màxim estament, la Contitució, a l’article 27 (punt 2) exposa, d’obligat compliment que “L’educació tindrà com a objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i a les llibertats fonamentals.”
I a l’article 21 de l’Estatut d’Autonomia de 2006 diu que Totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat.
El racisme institucional exposat al llibre La escuela rota dóna a pensar. A replantejar-se quin concepte d’educació es mou entre les nostres aules per a què un menor sigui interrogat per la policia en el propi centre educatiu! En el mismíssim despatx de se senyoria la directora! En quin moment es va decidir que el centre educatiu era un tribunal de justícia? Que un menor d’edat sigui exposat a una situació d’infracció constitucional, en què ni pares i la resta de la comunitat educativa ho sàpiga perquè se’ls amaga … on queda l’enteniment, la moral de les persones que el van interrogar?
Obviar que la imatge que se’ns dóna de l’educació formal és la “de ente” salvador de les injustícies que passen a la societat és ser ignorant i culpable, per molt indirecte que sigui, d’aquestes injustícies. La percepció que tenia dels centres educatius m’està canviant per moments. Ja no és un espai democràtic, de lliure expressió sinó un espai en el què es reprimeix i es fan judicis de valor.
El succeït al centre educatiu de Badalona del què ens parla el llibre em remou. Em genera impotència vers un munt de situacions que se m’escapen i, alhora, em fa ràbia no ser jo capaç de lluitar perquè canviï l’educació de les nostres escoles.
Estic fent les pràctiques de Pedagogia a l’aula d’acollida d’un centre de l’Hospitalet del Llobregat, i mai m’havia plantejat que es poguessin donar situacions tan escandalosament injustes. La fe dipositada en què tots els professionals d’un centre educatiu vetllen per la igualtat educativa de tots els seus alumnes, no em deixa veure que quan es castiga a un nen nouvingut, sovint no és perquè hagi fet res sinó perquè porta una etiqueta al front que diu “no sé català, no vaig néixer aquí o sigui que no em mereixo la mateixa atenció que la resta de companys”. I aquesta etiqueta no està creada pels seus companys sinó per nosaltres els adults que amb les nostres accions, els titllem de “tontos”, “moguts” i ens creiem allò tan en boca de molts de “no es socialitza perquè no sap català”. Doncs no senyors! Precisament, el poc que es socialitza és fora de l’aula quan pot caminar una mica més lliurament i és, justament, a l’escola on gràcies a nosaltres no es socialitza. Nosaltres creem serveis específics com l’aula d’acollida o l’aula oberta o qualsevol altre nom a inventar en què recordem a tota la comunitat educativa que no poden estar en un grup classe ordinari perquè no s’integrarien. On estar la igualtat d’oportunitats si el que fem és segregar?
